roger-jorba: 2008

Quina es l'estrella més propera al Sol i a quina distancia es troba?

La etrella més propera del sol es l'estrella Alfa Centauri i es troba a 4,3 anys llum.

Hi ha planetes a altres sistemes solars?

Saber si estem o no sols a l'univers ha estat un dels objectius de molts filòsofs i científics al llarg de la història. Fins fa poc, els únics planetes coneguts formaven part del Sistema Solar. El descobriment de planetes extrasolars és un esdeveniment bastant recent. Tot i que que la recerca sistemàtica va començar al 1988, el primer planeta extrasolar o exoplaneta va ser detectat al 1995.Però observar planetes directament no és fàcil. L'existència de planetes extrasolars s'ha deduït en primera instància a partir de proves indirectes. Malgrat això, existeixen diversos projectes futurs que permetran observar aquests planetes en el canal visible o en l'infraroig. A partir d'aquí es podrien obtenir algunes dades que permetin deduir si aquests planetes allotgen vida o no.Fins fa poc temps els científics no han disposat de tècniques i instruments capaços de detectar planetes extrasolars, és a dir, sistemes planetaris entorn d'altres estrelles. Però l'existència del nostre sistema planetari ha fomentat la recerca. Així, un dels primers passos cap al descobriment de planetes més enllà del nostre Sistema Solar es va produir al 1983, quan es va descobrir un disc entorn de l'estrella Beta Pictoris. Però durant molt temps aquesta ha estat l'única prova disponible.L'arribada del telescopi espacial Hubble va permetre realitzar observacions detallades de regions de formació d'estrelles, com l'existent en la constel·lació d'Orió. Així es van detectar discos protoplanetaris entorn d'estrelles joves en formació, i es va comprovar que una gran part de les estrelles que s'estaven formant tenien discos que podrien donar lloc a planetes en el futur.AL principi de la dècada de 1990, es va anunciar el descobriment de planetes girant al voltant de púlsars. Els púlsars són estrelles molt compactes i que giren molt ràpidament, emetent radiació electromagnètica que, si l'eix de rotació està orientat convenientment, pot detectar-se des de la Terra. Más tard es va veure que existien errors en l'anàlisi de les dades i que aquests planetes no existien. Després, no obstant s'ha confirmat l'existència de planetes girant entorn de púlsars.Finalment, al 1995, es va anunciar el descobriment del primer planeta extrasolar girant entorn d'una estrella de tipus solar, 51 Pegasi. A partir d'aquest moment, els anuncis de nous planetes extrasolars s'han anat succeint sense pausa fins arribar a l'actualitat. Ara ja es coneixen diverses desenes de planetes extrasolars, i el nombre de planetes coneguts creix cada any.Donada la dificultat que presenten les observacions directes, els primers intents de recerca de planetes que han donat resultat s'han basat en observacions indirectes. Els mètodes utilitzats es basen en les pertorbacions gravitatòries causades pels planetes sobre les estrelles i en el trànsit del planeta per davant de la llum de l'estrella.La major part dels planetes orbiten la seva estrella a una distància bastant menor que la distància Terra-Sol. A més, la massa observada és prop de la massa de Júpiter. Això és, en part, conseqüència dels mètodes de detecció emprats. Els planetes de massa major i que giren més prop de l'estrella tenen més possibilitats de ser detectats per les tècniques empleades.No obstant, el refinament d'aquestes tècniques i la utilització d'altres noves ha de permetre en un futur proper detectar també planetes de tipus terrestre, és a dir, planetes amb una massa equivalent a la del nostre planeta. En el futur, gràcies a nous telescopis situats en terra i a nous observatoris espacials, serem capaços de recollir llum procedent directament dels planetes per a obtenir imatges. A partir d'aquí, amb l'ajuda de la espectroscopía, podrem conèixer quins són els components principals de les atmosferes o les superfícies dels planetes.

Quina es la galaxia veïna a la Via Làctia?

Andròmeda és la galàxia més propera a la nostra Via Làctia, en aquesta imatge la podem veure fotografiada des de el telescopi òptic de Kitt Peak (Estats Units). La regió central de la mateixa galàxia, és una imatge del Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, situat a l’espai. Com ja varem comentar en la noticia d’aquesta mateixa web, les dues galàxies és fusionararn en uns quants milers de milions d’anys.
La radiografia del nucli d’Andròmeda hi podem observar les fonts lluminoses d’estrelles que estan interaccionant unes amb altres. Dins d’aquesta galàxia cohabiten multitud d’estrelles dobles amb nanes blanques, que estiren material de les seves companyes grans. Quan la quantitat de gas que aconsegueix “capturar” la nana blanca és molt alt, s’arriba a produir unes explosions termonuclears on s’emeten gran quantitat de radiació X.
Mesurant múltiples observacions d’aquestes estrelles amb el Chandra i el Telescopi Newton XMM de l’ESA, els astrònoms estudiant quan de temps duren les emissions de raig X. En algunes explosions d’aquestes noves, detecten períodes sorprenentment curts. Aquests períodes curts d’emissió de raig X, indiquen la possibilitat que aquestes nanes blanques disposin de masses majors de les previstes. Això les fa unes bones candidates per convertir-se en supernoves del tipus Ia, on la nana blanca sofreix una explosió termonuclear que la destrueix completament.

Hi ha vida extretarrestre?

Si aproximadament de la meitat de les estrelles de la nostra galàxia semblants al Sol orbitessin un planeta, en el lloc precís com per a tenir una temperatura favorable a l'aparició de la vida, llavors a la Via Làctia hi hauria deu mil milions de planetes semblants a la Terra.Ara bé, per a conèixer en quants d'ells pot haver vida intel·ligent i amb habilitat tecnològica, amb la qual poguéssim comunicar-nos per ràdio, caldria saber com és de probable que aquesta sorgeixi quan les condicions d'un planeta són les adients; com és de factible que evolucioni fins generar éssers intel·ligents i, finalment, si és possible que aquests formin una societat d'orientació tecnològica.La consideració de tots aquests factors escapa al domini de l'astronomia i és de competència de ciències com la bioquímica, la biologia o la sociologia. No obstant això, segons estimacions de diversos científics, és possible que en un de cada cent planetes sorgeixi una civilització tècnicament avançada. Per tant, en la Via Làctia hi hauria cent milions de planetes en els quals, en algun moment del seu desenvolupament, va sorgir una civilització tecnològica.No totes les civilitzacions evolucionen forçosament cap a societats tecnològiques. A l'Univers pot haver-hi moltes integrades per poetes (que possiblement sobrevisquin millor), molt respectables per cert. Desgraciadament, amb elles mai podrem comunicar-nos utilitzant les ones de ràdio. Per això, la nostra atenció se centra en les civilitzacions tecnològiques no perquè les considerem "les més avançades" o les millors del cosmos, sinó perquè només amb elles podem entrar en contacte.Más urgent que conèixer quantes civilitzacions esperem que estiguin aquí, en algun lloc de la Via Làctia, a l'espera de comunicar-se amb nosaltres, és important resoldre un problema crucial: saber quina és la longevitat d'una civilització tècnicament avançada. ¿Quant viu una civilització d'aquesta naturalesa abans d'autodestruir-se o de caure enfront de problemes provocats per ella mateixa i que és incapaç de resoldre?L'única civilització tecnològicament avançada que coneixem és la nostra, i ha viscut com a tal (és a dir, amb capacitat per a comunicar-se mitjançant ones de ràdio amb altres punts de l'espai) uns 60 anys. Això és, un lapse molt petit comparat amb la vida de la galàxia.Si les civilitzacions avançades manquessin de la saviesa suficient com per a superar els problemes que porta l'avanç tecnològic, i sol visquessin (per exemple) cent anys, els cent milions de civilitzacions de la nostra galàxia ja estarien extingits.Per a saber quantes estan vives avui, n'hi ha prou amb esbrinar quin percentatge representa cent anys en relació amb l'edat de la galàxia, una vida prop dels deu mil milions d'anys. La proporció és un a cent milions. Això significa que avui estaria viva només una de les cent milions que hagin existit a la Via Làctia: la nostra.Però no siguem tan pessimistes. Suposem que una civilització tècnicament avançada visqués molt temps, uns cent milions d'anys, per exemple, i que solucionés tots els problemes que se li presenten. En aquest cas hi hauria en tota la galàxia un milió de civilitzacions que estarien vives avui i amb les quals podríem, en principi, establir contacte mitjançant ones de ràdio.Aquest nombre (un milió de civilitzacions) pot semblar molt gran, però les possibilitats de comunicació són menors si es recorda que la distància típica entre dues estrelles és d'uns quatre anys-llum. Tot i que aconseguíssim saber exactament quina estrella conté al planeta on està la civilització més propera a la nostra, la possible conversa amb els seus membres no seria fàcil. Si en aquest moment diguéssim ¡Hola!, la nostra crida trigaria 400 anys a arribar a ells; si responguessin immediatament passarien uns altres 400 anys abans que la seva resposta a la nostra salutació arribés de tornada. Per tant, és una possibilitat bastant poc excitant la de parlar per telèfon d'anada i volta, en viu i en directe, amb els nostres veïns més pròxims.Les comunicacions deurien ser en una sola adreça. Nosaltres podríem enviar una gran quantitat d'informació en missatges especialment codificats perquè ells comprenguessin, i tenir l'esperança que algun dia, algú que els escolti, sàpiga de la nostra existència en el cosmos i aprengui una mica de nosaltres.D'igual manera, hauríem d'escoltar amb antenes adequades les bandes de ràdio, per a saber si algú, des d'algun punt de la galàxia, ha radiat ja un missatge donant a conèixer la seva presència i contant com és la civilització a la qual pertany. És com practicar l'activitat dels radioaficionats, però a escala còsmica .